Pairolí, un clàssic

Fa cinc anys que va morir Miquel Pairolí. Amb el temps, la seva obra es va convertint en un referent que ja quasi podríem qualificar de clàssic. Tant per la gràcia de la seva prosa com per la profunditat no gens encarcarada dels seus pensaments, molt sovint a l’entorn de la mort, del paisatge de les Gavarres (el més proper), del pas del temps i de la fugacitat de les coses.  La gràcia, com diu el diccionari, és aquella virtut que “satisfà estèticament per la naturalitat”, amb la qual cosa no vull dir que la prosa de Pairolí no fos treballada sense descans sinó que emet la il·lusió d’estar feta sense l’entrebanc de l’abarrocament. Una prosa cisellada, que llisca, que necessita del lector – com ell mateix il·lustra amb la imatge de la serra de dues mans – per ser completa. Amb Pairolí no ens endinsem en un espai amable, encara que ho pugui semblar,  sinó que aprenem la consciència del que som, del que representem, del que hem après i farem aprendre a les noves generacions. Aquesta consciència no és fàcil d’assumir, perquè implica l’esforç del lector, la voluntat de tastar la transcendència que l’escriptor proposa.

En la commemoració dels cinc anys sense en Miquel hi ha hagut jornades d’homenatge, lectures dels seus textos, anàlisi dels dietaris (en comparació amb els de Pla), recorreguts i excursions pel seu hàbitat, des de Quart a Palol d’Onyar, passant per Girona. Hi ha hagut, en definitiva, un acostament a la seva figura, al seu mestratge, a la lucidesa que va saber conrear i transmetre.

En el seu nínxol, hi ha quatre dates. Dues, corresponen al naixement i la mort segons el calendari de l’era cristiana: 1955 i 2011. Les altres dues (2707-2763) són les dels mateixos anys, comptats a partir de la fundació de la ciutat, és a dir, de Roma. “Ab urbe condita”. En el moment del traspàs, Pairolí va voler deixar clara la seva filiació clàssica. Perquè sabia d’on venia i sabia quines eren les coses que importaven: la prosa clara, la fugacitat del temps, el paisatge i la mort que ens acullen.

Josep M. Fonalleras (Escriptor)

Imatge: Jordi Soler

Biografia

Pairoli-3-1Miquel Pairolí va néixer el 9 de desembre de 1955 i va morir el 6 de juliol de 2011 a Quart (El Gironès). Estudis primaris al Col·legi la Salle i secundaris a l’Institut de Batxillerat Jaume Vicens Vives, ambdós de Girona. Entre 1974 i 1979 estudia Filologia Hispànica –secció Catalana– al Col·legi Universitari de Girona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1976, essent encara estudiant, comença a col·laborar a la revista Presència, amb comentaris de llibres. El 1978 ho fa a les pàgines literàries de l’Avui, amb articles sobre Vinyoli, Martí i Pol, etc. El 1979, és del primers col·laboradors de Punt Diari. Després del servei militar, combina, entre 1980 i 1987, les col·laboracions periodístiques amb les classes de català per a adults, en el reciclatge de mestres, a l’ICE de la UAB, i en el reciclatge de funcionaris a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. A partir de 1987 es decanta plenament pel periodisme. Treballa, entre 1987 i 1990 en la redacció d’El Punt i entre 1990 i 1994 a les de Diari de Barcelona i Nou Diari. A partir del maig de 1994 torna a les col·laboracions regulars a El Punt, primer a la secció “El Tríptic” i, des del 2000 i fins el maig de 2011, a la secció diària d’opinió “L’escaire” . Combinant-la amb el periodisme, ha anat conreant una obra literària que inclou novel·les, dietaris, assajos literaris i biografies. (www.edicionslacampana.cat) (www.rballibres.com) (www.pageseditors.cat) (www.acontravent.cat). Foto: Quim Curbet.

Llibres publicats, traduccions i premis obtinguts

e23298f151c22e6835fee32d4cb0378cNOVEL·LES: El camp de l’Ombra, Edicions La Campana, Barcelona, 1995. / El convit, Edicions La Campana, Barcelona, 1998. / El manuscrit de Virgili, Edicions La Magrana, Barcelona, 2004. / Cera, Edicions La Magrana, Barcelona, 2008. DIETARIS: Paisatge amb flames, Columna, Barcelona, 1990. / L’enigma, Edicions La Campana, Barcelona, 1999. / Octubre, Acontravent, Barcelona, 2010. TEATRE: El retrat de Voltaire, Pagès Editors, Lleida, 1997. GUIÓ DE TELEVISIÓ: Carles, príncep de Viana, ICC i TV3, Catalunya, 2001. ASSAJOS LITERARIS: El príncep i el felí, Pagès Editors, Lleida, 1996. / La geografia íntima de Josep Pla, Edicions La Campana, Barcelona, 1996. / Exploracions, CCG Edicions, Girona, 2006. BIOGRAFIES: Joan Oró, Fundació Catalana per a la Recerca, Barcelona, 1996. / Antoni M. Badia i Margarit, Fundació Catalana per a la Recerca, Barcelona, 1997. / Oriol de Bolòs, Fundació Catalana per a la Recerca, Barcelona, 2001. PERIODISME I LLIBRE taca-pairoliLOCAL: L’enrenou dels anys 80, Edicions Periòdiques de les Comarques, Girona, 1987. / La Selva, Dissenys Culturals, Barcelona, 1994. / Quart. Natura, Història i Artesania, Ajuntament de Quart, 1998. / 18 MIRADES, Editorial Gavarres, 2012. TRADUCCIONS. De l’italià: Fausto Manara, Elogi de la timidesa, Edicions La Campana, Barcelona, 2000. / Silvana Gandolfi, Aldabra, Editorial Empúries, Barcelona, 2002. / Massimo Carlotto, La vida fugint, Edicions La Campana, Barcelona, 2003. Del francès: Georges Hyvernaud, La pell i els ossos, La Campana, Barcelona, 2004. / Georges Hyvernaud, Carta a la meva filla, Senhal, n. 100, Girona, 2006. PREMIS OBTINGUTS: Premi Manuel Bonmatí, de periodisme, 1983. / Premi Joan Santamaria, de teatre, 1994, per El retrat de Voltaire. / Premi Setè Cel, de novel·la, 2009, per Cera. Premi Crítica Serra d’Or. Biografies i memòries, 2011, per Octubre.

Monogràfic Miquel Pairoportadapostweb2lí. Número 7 de la Revista El Procés