10 recomanacions pel festival Temporada Alta d’enguany

A l’hora d’obrir el programa de Temporada Alta i triar quins espectacles incloem, per exemple, en un abonament de 10 obres, automàticament se’ns presenten uns quants dubtes: Quins espectacles m’agradaran? Quins són els millors? Agafo dansa? I la creació contemporània, què tal? La provo? M’hi arrisco? En aquest post us farem una de les mil i una combinacions possibles. És només una proposta, pensada per a un públic ampli, amb ganes de divertir-se, però també de descobrir, d’arriscar-se a provar coses noves. Desitgem que us sigui útil.

Measure for measure (Royal Shakespeare Company). La Royal Shakespeare Company torna a Temporada Alta després d’uns quants anys de no ser-hi i ho fa amb una comèdia tràgica de William Shakespeare, absolutament vigent, en què parla de dos conceptes molt presents en l’obra d’aquest dramaturg: la justícia i la moralitat. La companyia és tota una garantia de que l’espectacle estarà bé o molt bé. La gradació és aquesta.

Noucents, el pianista de l’oceà (Cascai Teatre). Fa més de vint anys, la primera obra de la companyia Cascai Teatre, que ni tan sols tenia aquest nom, formada per Marcel Tomàs i Susanna Lloret, va fer l’adaptació de la popular novel·la d’Alessandro Baricco. Un monòleg meravellós. La van haver de deixar de fer per una qüestió de drets i ara es treuen l’espina, hi tornen, pero amb un quartet de músics encapçalat per Adrià Bauzó que toquen en directe. No us perdeu aquesta meravellosa història, servida per un virtuós del teatre gestual del nostre país.

Acorar (Produccions de Ferro). Aquest és, sense dubte, un dels millors texts del teatre català dels darrers 30 anys com a mínim. Toni Gomila, autor i intèrpret d’aquest espectacle dirigit per Rafael Duran, fa una reflexió sobre la identitat i la preservació de la llengua absolutament vital a partir del ritual de la matança del porc i l’elaboració de la sobrassada. L’humor, que travessa l’obra de cap a cap, és deliciós. És un must.

Laika (Xirriquiteula Teatre). Es tracta d’un espectacle familiar en el sentit més ampli de la paraula. Xirriquiteula explica la història de la gosseta Laika, que la URSS va posar en òrbita dins un satèl·lit, i els nivells de lectura són diversos. Els adults tornaran a l’època de la Guerra Freda entre el bloc soviètic i l’occidental, mentre que la mainada es quedarà amb l’al·legat contra el maltractament animal. Però tots llegiran a la perfecció aquesta història que és un cant a l’amistad.

Europa bull (Indi Gest). Aquest és d’aquelles espectacles arriscats que us comentàvem abans. És una estrena i això és sinònim de meló per obrir. Remetem-nos als antecedents. Jordi Oriol, actor, autor i director, és el responsable de magnífics espectacles com L’empestat, La caiguda d’Amlet, Safari Pitarra o Ara estem d’acord estem d’acord. La peça és un espectacle poètic, elegant i ple d’humor sobre les pors dels europeus i el mite fundador d’Europa, ple de violència.

La melancolía del turista, de Jomi Oligor i Shaday Larios (Microscopía). Els que l’any passat vàreu veure Las tribulaciones de Virgínia, o l’any 2016 vàreu veure aquell prodigi que es titulava Primer àlbum, de l’agència de detectius d’objectes El Solar, o fins i tot als que us ha entusiasmat Cosas que se olvidan fácilmente, de Xavi Bobés, el vostre espectacle de Temporada Alta enguany és aquest. Una peça en la qual, a través d’imatges, de la memòria dels objectes, es parla de l’ascens i la caiguda de l’ideal de paradís. Un altre must.

O agora que demora (El present que s’allarga) de Christiane Jatahy. Els habituals del festival la recordareu per A floresta que anda o Julia. Els que no heu vist mai un espectacle d’aquesta creadora brasilera, us sorprendrà el seu llenguatge artístic, la barreja de teatre i cinema. Per fer aquest espectacle, la segona part d’un díptic a partir de L’Odissea d’Homer, Jatahy ha rodat a Jenin (Palestina), en camps de refugiats de Líbia i Grècia, a Johannesburg, en una comunitat indígena de l’Amazones i a Rio de Janeiro. Les persones que grava expliquen la seva realitat a través dels versos homèrics.

Una gossa en un descampat (Clàudia Cedó). Va ser un dels èxits de la temporada passada a Barcelona. Es tracta d’una obra dirigida per Sergi Belbel, sobre un tema tan complex com la mort perinatal. Una parella ha d’afrontar el fet que la seva criatura naixerà morta, té una setmana per fer-se a la idea. Una lliçó de vida. Una història autobiogràfica de superació, però amb un format de thriller, que va triomfar als Premis de la Crítica del 2018 i als Butaca el 2019.

Veus que no veus (Pepa Plana i Noël Olivé). En aquest espectacle dirigit per Joan Arqué, les pallasses Pepa Plana i Noël Olivé subverteixen els números clàssics -les anomenades ‘entrades clàssiques’ de pallassos- per reviure la tradició més pallassa en clau de dona, intercalant entre els números de sempre la història d’unes artistes que viuen en un món d’homes. Són pallasses, però no espereu pas que no les cantin clares. Reivindiquen les dones a escena. I en llocs de direcció. I en càrrecs de responsabilitat. Amb humor, això sí, amb molt d’humor.

Giselle (Dada Masilo, The Dance Factory). Giselle és un ballet tradicional que explica la història d’una camperola que se sent traïda pel seu estimat quan descobreix que està promès amb una altra. La ballarina i coreògrafa sud-africana Dada Masilo converteix a la dona enganyada en una heroïna clàssica amb ressons en l’actualitat: una jove que mor després d’haver estat traïda per un home i torna per venjar-se’n. Feminisme i contemporaneïtat.

Bonus track. Segur que ens estem deixant molts espectacles de primera fila, però és el que tenen les tries, la necessària i dolorosa renúncia. En tot cas, us farem una darrera recomanació: Retour à Reims, dirigida per Thomas Ostermeier, a partir de l’assaig homònim de Didier Eribon escrit el 2008, que analitza un tema molt actual a l’Estat: les raons per les quals la classe obrera, tradicionalment d’esquerres, s’ha reconvertit en potencial votant de l’extrema dreta. Segur que us sona la qüestió. Gaudiu del teatre!