Les comarques gironines és dels territoris més rics del país pel que fa a l’arquitectura i l’art romànic. Sostres baixos, parets gruixudes amb espitlleres o ulls de bou, una distribució en forma de creu llatina en el cas de les esglésies, columnes robustes -algunes rematades amb capitells decorats amb animals mitològics i escenes bíbliques- i unides per arcs de mig punt, voltes o mitges voltes de canó, són algunes de les característiques d’aquesta mena d’arquitectura. Encetem aquesta sèrie en què us recomanarem un seguit de visites per tal de descobrir aquestes monuments, vestigis d’un passat medieval que aleshores devia ser fosc, però que a la llum del coneixement que en tenim actualment resulta molt atraient. Sense voler ser exhaustius, sinó volent posar de relleu allò més remarcable, obrim la sèrie amb Besalú, una de les poblacions més riques en aquest tipus d’arquitectura, en ser un dels conjunts medievals més ben conservats de Catalunya.
El pont romànic
Documentat ja al segle XI, segurament és la imatge més coneguda i icònica de Besalú. La forma original sembla que no coincideix amb l’actual, que és del segle XII, després que una riuada el destruís l’any 1315. El pont ha estat sotmès des de llavors a diverses reconstruccions. El formen set arcades i fa 30 metres d’alçada en el punt més alt, a la torre, que en l’època medieval va acollir el pagus -taxa de pas- comtal. Durant la Guerra Civil el van dinamitar i va ser reconstruït a mitjan segle XX.
Sinagoga i micvé
L’any 1964, de manera inesperada, es va descobrir el micvé (bany jueu), situat en una sala subterrània i construït en pedra tallada. La piscina s’omplia de manera natural a través d’una font actualment inexistent. El micvé es troba en el lloc on hi havia l’antiga plaça dels jueus i on està documentat l’any 1264 l’existència d’una sinagoga, de la qual actualment s’hi troben una part de la sala d’oració i el pati. Així doncs, aquest emplaçament que inclou sinagoga i micvé era el centre neuràlgic de la població, on s’hi feia la vida social, on els jueus prenien gran part de les decisions que afectaven a la comunitat.
Església de Sant Pere
L’església és el que ha quedat en peu del monestir benedictí original. Va ser fundat el 977 pel Comte Bisbe Miró i consagrat el 1003 pel comte Bernat I, més conegut pel seu sobrenom: Tallaferro. Des del 1111, amb l’extinció del comtat, l’abadt de la comunitat benedictina va esdevenir la màxim autoritat de la població i durant els segles XII i XIII el monestir va exercir una gran influència política. De l’església de Sant Pere cal destacar l’existència d’un deambulatori reservat als pelegrins i la decoració escultòrica dels capitells de les columnes que separen aquest deambulatori.
Església de Sant Vicenç
Està documentada des del 977, en època del Comte Bisbe Miró Bonfill, que la va cedir a l’església de Santa Maria. Posseeix alguns elements típics del gòtic, com la rosassa i el finestral, ja que va ser reedificada diverses vegades i mostres de romànic tardà. El monument el formen tres naus amb creuer i tres absis semicirculars. El campanar data del segle XVII.
