Girona, Bescanó, Lloret, Banyoles, Torroella i Figueres, una tria de teatre

Les comarques gironines tenen una xarxa molt interessant de sales de teatre, la majoria municipals, amb l’excepció de la indispensable Sala La Planeta. A Som Cultura hem fet una repassada per les principals programacions teatrals de localitats com Girona, Bescanó, Lloret de Mar, Banyoles, Torroella de Montgrí i Figueres que, juntament amb Olot, tenen un criteri força clar a l’hora de decidir allò que porten a les seves sales: qualitat. Comencem.

N.E.V.E.R.M.O.R.E. (Teatre Municipal de Girona)

N.E.V.E.R.M.O.R.E. és un viatge emocional a la catàstrofe del Prestige i un treball documental per seguir fent memòria escènica. N.E.V.E.R.M.O.R.E. es pot referir tant a corbs que parlen com a pobles que criden, però la intenció és la mateixa: fer memòria. El llenguatge artístic de la companyia Chévere far servir procediments documentals per crear ficcions a partir de la nostra memòria col·lectiva. En aquest cas la companyia es disposa a comprovar si la història del petrolier Prestige (2002) va ser més que una catàstrofe ecològica, perquè potser és una metàfora i cal entendre-la com un avís del que estava per arribar. Chévere és una companyia d’agitació teatral amb més de 30 anys de treball a l’esquena, que ha sabut mantenir amb naturalitat una proposta de creació pròpia tan irreverent com genuïna i un sòlid compromís social, polític i cultural.

Oskara (Teatre Municipal de Girona)

Pareu atenció el públic que va quedar meravellat amb Sonoma, de La Veronal, al Teatre Municipal de Girona en la darrera edició de Temporada Alta. Oskara, tot i que és un espectacle de la companyia basca Kukai Dantza, porta la signatura de Marcos Morau, director de La Veronal. Oskara és la unió entre dos universos coreogràfics i dues mirades cap a la dansa que naveguen entre l’arrel més popular i l’expressió més avantguardista, plantejant un nou univers escènic al panorama nacional. Oskara és un treball instal·latiu que recorre alguns passatges de la cultura basca, mites, des del seu origen fins a l’època contemporània i dibuixen un recorregut plàstic i emocional de símbols i iconografia de força ambigua i desconcertant que, de la manera més absoluta, conté dins seu la història de l’experiència humana. El codi dramàtic apunta cap a un espectacle articulat per un llenguatge d’abstracció accentuat, gairebé violent, on només l’ordre a les composicions pot aportar certa lògica sensorial.

Els àngels no tenen fills (La Planeta)

El cicle de teatre Verbatim, que produeix des de fa uns quants anys La Planeta, s’atura aquest cop en una d’aquestes qüestions que sembla que no existeixen fins que algú comença a parlar-ne en veu alta: els drets sexuals i reproductius de les persones amb diversitat funcional. La dramatúrgia i direcció de Clàudia Cedó a Els àngels no tenen fills dialoga clarament amb Mare de sucre, un dels grans èxits de la temporada passada al TNC. Amb la mateixa temàtica i, també, amb una part dels seus protagonistes. Teatre del testimoni (Verbatim) que planteja preguntes que la majoria no s’ha fet segurament fins ara. Què fa creure a una part de la comunitat que és més vàlida que una altra per a la maternitat/paternitat? Per què uns quants podem decidir sobre els cossos dels altres?

Noucents, el pianista de l’oceà (La Planeta)

Danny Boodmann TD Lemon és el protagonista de Noucents, el monòleg d’Alessandro Baricco. TD Lemon és un curiós, particular i fascinant personatge que atrapa amb la seva increïble història. És, en paraules del seu autor, un conte per ser explicat, una autèntica posada en escena. Cascai Teatre porta als escenaris aquesta romàntica història d’un pianista excepcional, un viatge per la música popular de principis del segle XX: Ragtime, Blues, Dixieland… Marcel Tomàs i Adrià Bauzó fan tàndem i uneixen talent. Acompanyats d’un quartet de músics extraordinaris ens presenten aquest espectacle que fusiona música i teatre. Noucents és també un concert que farà les delícies tant dels amants de les bones històries com de la bona música.

Començar (El Teatre de Bescanó)

Començar és una comèdia clàssica. Una comèdia d’embolics. Però molt ben feta. La festa que na Laura ha fet per estrenar el seu pis s’ha acabat, però queda un últim convidat, en Dani. No es coneixen. Els dos tenen prop de 40 anys. Ella té una feina d’alta direcció que li agrada i no té família propera. Ell té una feina d’administratiu que detesta i està divorciat. Començar és la història de dues persones intel·ligents i divertides, a punt de decidir, l’una davant de l’altra. Semblen a kilòmetres lluny. Els dos estan sols. Podrien anar-se’n al llit aquesta nit i no tornar-se a veure. O ni tan sols això. O potser tot està a punt de començar? David Verdaguer i Mar Ulldemolins, una parella artística que ja han treballat plegats en d’altres ocasions, protagonitzen aquesta comèdia amable i divertida.

Mare de sucre (Teatre de Lloret de Mar)

Abans hem parlat d’Els Àngels no tenen fills i Mare de sucre, de Clàudia Cedó, hi té molts punts de contacte. La peça és la història d’una noia amb discapacitat intel·lectual que vol ser mare i ha de confrontar-se amb la incomprensió de la seva comunitat. Una obra que reflexiona sobre el tracte que estem donant com a societat a les persones amb diversitat funcional. L’assimilació de la jurisdicció dels seus cossos, la sobreprotecció com a excusa per a l’arrabassament de la seva llibertat de decisió. La Cloe té vint-i-set anys, discapacitat intel·lectual i un desig dins les entranyes des de petita. La incomprensió de la seva família, la fundació on viu i la seva comunitat la durà a una lluita pels seus drets sense precedents, a una rebel·lió maldestra contra una situació injusta que li ha arravatat la tutela del seu propi cos. La Cloe s’enfrontarà a la llei dels homes per aconseguir el seu anhel, íntim i natural: quedar-se embarassada i tenir un fill. Però el viatge la farà dubtar d’ella mateixa. Seria ella una bona mare? Quina és la capacitat que ens converteix en bones mares i bons pares? Totes les persones que tenen fills la tenen? Totes les persones amb discapacitat estan incapacitades per afrontar la maternitat?

Birnam (Teatre de Banyoles)

Lluís Soler protagonitza Birnam, un intens monòleg per a un actor veterà amb el cor ple de Shakespeare i el cap ple de dimonis, que porta el nom del bosc que “es mou” al final de Macbeth. A Birnam l’actor és al camerino preparant-se per representar el rei Duncan a Macbeth, quan li comencen a sorgir dubtes. Sobre el valor de la paraula i la naturalesa del llenguatge, sobre el teatre i la seva funció, sobre el seu moment com a actor i el seu passat, sobre la vellesa… Li revenen tots els seus fantasmes, dubta de tot, el seu món entra en crisi. Amb aquestes disquisicions va establint un soliloqui teixit amb cites, referències i comentaris a Shakespeare i a les seves obres així com a alguns dels dramaturgs i escriptors que estima (Beckett, Sara Kane, Borchert, Tarkovski…). Aquestes reflexions fan que es replantegi la conveniència de sortir o no a escena, mentre se n’acosta l’hora i la veu del regidor va anunciant l’arribada del moment de la decisió.

Trípula (Teatre de Banyoles)

Per a un públic familiar, Trípula és un espectacle per navegar fora del món, deixant-te endur per l’aire i la imaginació. Us imagineu un espectacle dins d’un globus aerostàtic? Dos científics il·luminats han descobert una nova manera de viatjar, el Globus Estàtic, i avui ho exposen a un grup de passatgers. El Globus Estàtic viatja per l’espai, fregant els límits de la realitat, permetent anar a llocs que fins ara ningú sospitava que existissin. Els Farrés Brothers us conviden a volar amb ells en un viatge al·lucinant per terres llunyanes, mons perduts i mons imaginaris, durant el qual vireu tota mena d’aventures i descobrireu éssers prodigiosos, animals misteriosos, i llocs increïbles.

Trópico de Covandonga (Teatre de Figueres)

Arriba a Figueres (el dia abans, a Girona) un dels darrers fenomens de l’escena estatal: Rodrigo Cuevas. Agitació folklòrica i electrònica, humor, erotisme elegant, hedonisme i una posada en escena que combina elements vintage amb videoprojeccions i coreografies contemporànies. Rodrigo Cuevas és, sens dubte, un dels artistes més inclassificables del moment. A Trópico de Covadonga, basat en les cançons del seu aclamat àlbum Manual de Cortejo, produït per Raül Refree, presenta una proposta que pivota entre els diferents codis i maneres ancestrals i actuals del festeig, la ronda i l’amor. Cuevas és un artista que sorprèn i sedueix a tothom qui el descobreix.

Història d’un senglar (La Cate de Figueres)

No us perdeu aquest veritable tour de force de l’actor Joan Carreras, de la mà del dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón. A Història d’un senglar, un actor s’enfronta amb el repte d’interpretar Ricard III, el monarca despietat de la tragèdia de Shakespeare. Tota la vida ha fet papers secundaris i pensa que mereix aquesta oportunitat. Tanmateix, considera que la resta de l’elenc no està a la seva altura i no li agrada res del que li proposa el director. Durant la construcció del personatge, les afinitats entre l’actor i el monarca anglès comencen a aflorar. Tots dos són ambiciosos i intel·ligents. Com Ricard III, el Joan no es conforma amb poc, té ànsia de poder i no està disposat a perdre el temps amb actors tous, hipersensibles o mediocres. Història d’un senglar és un espectacle entorn dels mecanismes de poder contemporanis, el desig i el ressentiment, amb una reflexió sobre els límits de l’ambició humana. Carreras va rebre el Premi Max 2021 al Millor actor i el els premis Butaca 2021 al Millor espectacle de petit format i al Millor actor teatral.

Ombres i llum (Espai Ter de Torroella)

La secció juvenil de Cor de Teatre de Banyoles proposa un repertori de clàssics a cappella de totes les èpoques que emociona. A Ombres i llum, a través del diàleg del cant a cappella d’obres excel·lents d’èpoques diverses amb claustres, temples, places o murs que han resistit les envestides del temps, el cor mostra com estimem i com odiem, com acariciem i com agredim, com plorem i com fem festa les dones i els homes d’avui. Cor de Teatre s’ha guanyat la reputació d’intèrprets de referència del repertori vocal polifònic. Van començar el 1998 amb l’objectiu de crear un conjunt vocal polifònic amb personalitat innovadora. Les seves representacions musicals fusionen diferents estils i recursos teatrals, creant un nou llenguatge i reinventant el teatre musical. A l’escenari, la companyia crea una fusió inseparable i potent entre text i música. Cor de Teatre Joves emociona el públic amb espectacles originals i el seu enorme poder visual i musical.