Primer de tot haig d’advertir que hi ha algun spoiler. Poquets, però algun ha de caure. Sigueu benèvols. Feia molt temps que no sentia aplaudiments en una projecció. També feia força temps que no observava tanta excitació i tantes expectatives en el públic de qualsevol espectacle o projecció abans de començar. Ahir, en l’estrena del primer capítol de la sisena temporada de Joc de Trons (HBO) a Girona, tot això hi era. L’expectativa s’ha anat coent a foc lent des que es va fer el rodatge. Fa uns dies que el rovell de l’ou de la ciutat, escenari d’algunes de les escenes d’aquesta temporada de la sèrie, s’està preparant per a l’esdeveniment. La part baixa de la façana de la casa de la vila es va empeltar durant el cap de setmana del mur que custodia la Guàrdia de la Nit i, a l’entrada, la bonhomia dels gegants de la ciutat que s’hi exposen per fires va deixar pas a un malcarat Caminant Blanc. La companyia Drakonia, especialitzada en animació medieval, va actuar a la Plaça del Vi abans de començar la primera sessió al Teatre Municipal. Dues vegades el van omplir ahir els gironins, fins a la bandera. Centenars de fans de la sèrie van passar durant el dia pel teatre per seure en el Tron de Ferro i fer-se la fotografia de rigor amb cara de mala persona, inclòs el cuiner Joan Roca -acompanyat de la família-, que per molt que s’hi esforci és incapaç de fer cara de mala persona. La mateixa cara de Jeoffrey Baratheon -que com ja sabem de Baratheon no en tenia res-, de Tywin Lannister o de Cersei Lannister, vaja. A la plaça del Pallol, mentre, va funcionar un petit mercat medieval.
A la nit, la segona sessió va començar amb aplaudiments i va continuar amb algunes riallades provocades per les rèpliques amarades d’un deliciós humor negre que els guionistes posen en boca dels que són possiblement els dos personatges més intel·ligents de la sèrie, Cersei i Tyrion Lannister, amb permís de Lord Varys i Littlefinger. Poc més de mitja hora després d’haver començat la projecció, un pla mostra la part alta del carrer Bisbe Cartañà, baixa a poc a poc seguint les passes d’un veí de la ciutat i, quan encara ningú al teatre semblava haver-se’n adonat, un crit: Girona! Devessall d’aplaudiments. Entre ingenu i naïf. Provincianisme, pels detractors de la cosa. Una mostra, una més durant la vetllada, de les ganes del personal de divertir-se i passar una bona estona. Al peu de les escales del carrer, gairebé a tocar de la porta dels Jardins de la Francesa, Arya Stark, cega, demana caritat. És a Braavos. Girona és Braavos. També serà King’s Landing, això ho sabem, però ja ho serà més endavant. Aquesta escena, de la qual no en desvetllarem res més, serà l’única del capítol d’avui en què veurem la ciutat.
Acaba la projecció. S’ha fet curt i movistar+ obsequia el públic amb una peça sobre el rodatge, una mena de making of titulat España, tierra de hielo y fuego, que fa una repassada a les localitzacions on s’ha rodat a l’Estat tot cantant-ne les excel·lències, cadascuna de la mà d’un amfitrió, destacant especialment el magnífic capteniment dels extres i l’important impacte que té sobre el territori, a tots els nivells, allà on es grava la sèrie. A Girona l’amfitrió és Jordi Roca, que porta una samarreta amb una llegenda enginyosa, Stark Wars, acompanyada de la insígnia de la casa Stark. Me n’haig d’agenciar una d’igual! La demostració de potència pel que fa al disseny de producció és abassegadora. Durant tota la projecció, des de la primera escena, en què ens el mostren estassat sobre la neu al pati del Castell Negre, enmig d’un bassal de sang i amb una vintena de ferides d’espasa, sobrevola l’espectre de Jon Snow i la incògnita de la seva possible resurrecció. Joc de Trons és una molt bona sèrie, tot i que la sensació és de constant déjà vu. És com Titus Andrònic o Macbeth o Ricard III, per suposat sense la seva profunditat, però amb les mateixes salvatjades i violència de tota mena, només que durant 50 hores -5 temporades a 10 capítols cadascuna d’aproximadament una hora-, que n’ha de durar 10 més i de la qual ja es plantegen rodar-ne 10 més, i moltíssimes més trames obertes. Sempre anem a parar allà mateix, tot és a Shakespeare. Valar morghulis.
Dani Chicano (Periodista, director de la Revista Proscenium)
(imatges: movistar+España)
