Us recomano ferventment la lectura d’un article d’un bon amic, el consultor polític Pau Canaleta, a propòsit de la proliferació de festivals de tota mena en el nostre territori. N’hem parlat alguna vegada d’això amb en Pau, i coincidim plenament. Us explico això perquè vaig ser a la primera jornada de la tretzena edició del Festival de la Veu de Banyoles, (a)phònica, que organitza l’ajuntament, seguint la idea i amb la producció executiva d’Alter Sinergies, que és el mateix que dir Francesc Viladiu i un magnífic equip. L’(a)phònica és dels festivals que “funcionen i té una trajectòria d’èxit” i, per tant, es imprescindible potenciar, perquè és “singular i diferenciador“. L’obertura de l'(a)phònica d’enguany -la diada de Sant Joan- va ser gloriosa, pel nombre de gent que va seguir les propostes, per la qualitat d’aquestes -Vox Bigerri i la Mata de Jonc a La Muralla, Sanjosex a la Tirona, Ivan Benet i el seu Informe per a una acadèmia, de Kafka i Ramon Mirabet-, però sobretot pel primer concert a l’escenari Estrella Damm del Club Natació Banyoles protagonitzat per Mayte Martín (Barcelona, 1965), cantaora i “artista lliure”, una expressió exacta manllevada d’un altre gran, el periodista i crític musical Xavi Castillón.
El concert, que era l’estrena rigorosa del nou projecte de Mayte Martín, Tempo rubato, és un dels elements diferenciadors de festivals de què parlàvem abans, en aquest cas de l'(a)phònica de Banyoles. Després ja ho podran veure a Barcelona (Grec), a Madrid (Los Veranos de la Villa) i a Menorca. Aconseguir que una de les artistes més rellevants del panorama cultural del nostre país, com és Martín, decideixi estrenar el seu projecte al festival que organitzes és indicatiu de la complicitat que has estat capaç de teixir amb l’artista i de l’encertat criteri seguit en la programació al llarg de la trajectòria del festival, que és el que li dóna prestigi. Els artistes, els bons artistes, s’hi fixen en els cartells dels quals formen part. Si hi afegim que Martín ja va participar en l’edició del 2007 i que troba refugi a Serinyà, doncs ja som al cap del carrer.
Tempo Rubato, el seu temps robat, és el que ens ofereix Martín. Un seguit de composicions, la majoria pròpies, algunes inèdites i d’altres que ja han vist la llum -els arranjaments són de Joan Albert Amargós-, que commouen profundament. Potser perquè han estat cuites a foc lent, durant els darrers vint anys, deixant que les coses passessin, que el currículum amorós i emocional s’anés engruixint i les vivències, els amors i els desamors, sobretot desamors -“tinc facilitat per penjar-me del pitjor”, va dir l’artista en un moment de la vetllada, amb humor-, deixin pòsit. No són un conjunt de cançons optimistes, més aviat la majoria, balades, són com una ferida i així les rep el públic per poc sensible que sigui. Però ja se sap, en qüestió de sensibilitat, el llindar de cadascú és en llocs diferents . El contrapunt és la ironia, l’humor deliciós que hi posa la mateixa cantant entre tema i tema, desdramatitzant sense banalitzar, relativitzant. Si no, seria massa tens tot plegat, insuportable. Sobri és un concepte que casa bé amb Martín; virtuosisme és un altre concepte que hi casa, com també seria exacte que se’ls atribuís als excepcionals músics que ahir l’acompanyaven i que han estat els seus còmplices necessaris: el Quartet Quixote – Daniel Cubero i Maria Sanz (violí), Bernat Bofarull (viola) i Amat Santacana (violoncel) -, als quals s’hi van afegir Ximo Clemente (contrabaix), Arnau Figueres (percussió) i un guitarrista d’un talent extraordinari, Pau Figueres.
Martín té previst editar el disc de l’espectacle -expressament va contra tota lògica comercial- a principis del proper any, després d’haver-lo mostrat als escenaris i seguint la fórmula de micromecenatge, com ja va fer amb Cosas de dos (2013), un magnífic disc de boleros. Sentir la implicació del seu públic i que el disc formi part també de la gent és la intenció que persegueix aquesta peculiar manera de fer. De moment, Tempo Rubato ja forma part de les vivències, una de ben intensa, de tots els que omplíem la zona de bany del CN Banyoles.
Dani Chicano (Periodista, director de la Revista Proscenium)
Imatge: Mayte Martín, a l’escenari del CN Banyoles (Foto: (a)phònica)
(Gacela del amor imprevisto i Acaríciame por dentro, dos dels temes inclosos a Tempo rubato)
