El mes d’agost es presenta idoni per a la nostra proposta d’aquest post, que és visitar el Museu d’Art de Girona, aprofitant per revisar o descobrir la seva col·lecció permanent, però també per gaudir de dues exposicions presencials i una de virtual. Actualment, l’equipament gironí, situat en un edifici d’altíssim valor patrimonial com és el Palau Episcopal, situat al costat de la Catedral de Girona, alberga dues exposicions que us encoratgem a visitar.
Una d’aquestes exposicions és la mostra Postectura. La construcció del demà, que s’hi podrà veure fins l’11 de setembre i que repassa la trajectòria col·lectiva i individual dels membres del grup artístic anomenat Postectura, fundat el 1950 i format per Josep M. Subirachs, Francesc Torres Monsó, Ricard Creus, Joaquim Datsira, Jordi Martí Massó, Josep Martí Sabé i Esther Boix. Durant els anys quaranta i fins ben entrats els anys cinquanta, degut al control que exercia la dictadura sobre les principals institucions artístiques del país (museus, galeries i centres d’ensenyament), va sorgir una nova generació d’artistes formats durant els anys de postguerra, que van coincidir a l’Escola Llotja de Barcelona, que no es lliurava de la pressió governamental i que tenien ganes de trencar amb el nou ordre establert i mirar de trobar noves vies d’expressió a través d’un llenguatge que els fos propi.
Durant l’època van aparèixer nombroses agrupacions formades per artistes joves, aventures col·lectives, algunes de les quals van rebre un suport considerable i van aconseguir tenir una incidència notable i d’altres més petits, que també es van obrir camí per il·luminar el món de la cultura durant uns anys que van resultar foscos. És el cas del Grup Postectura, format pels pintors Ricard Creus, Joaquim Datsira i Esther Boix i els escultors Torres Monsó, Subirachs i Martí Sabé, i objecte de l’exposició que vol valorar la seva trajectòria, comissariada per Bernat Puigdollers. Els integrants d’aquest grup van maldar per renovar les arts plàstiques del país i van desenvolupar carreres artístiques rellevants. Postectura, com la resta de grups de la postguerra, no treballaven per interessos individuals sinó amb anhels col·lectius. Treballaven per crear un nou ambient artístic més lliure i modern, treballaven per al demà. El grup va tenir una vida efímera, va representar l’entrada al món de les arts d’alguns dels artistes més destacats de les segones avantguardes catalanes i es van constituir com una aposta per la modernitat, amb més futur que realitats, i, tanmateix, va significar un pas endavant en el procés de recuperació cultural i artística del país.
El dibuixant que estimava Girona
Santiago Mateu i Pla (Malgrat de Mar 1891-Badalona 1935) és un artista gairebé desconegut, al qual el Museu d’Art de Girona dedica, fins l’1 de novembre, una exposició amb producció del Museu de Badalona. La vàlua de Mateu és considerable en el camp del dibuix, en el qual va arribar a assolir un estil personal i una certa notorietat. Aquesta és la primera exposició monogràfica que se li dedica, després que la historiadora de l’art Núria Casals investigués en la biografia de l’artista i localitzés una quantitat considerable d’obres seves, tant al Museu de Badalona com en el Museu d’Art de Girona, ciutat amb la qual l’artista tingué molta relació.
Mateu es va dedicar bàsicament al dibuix a la ploma i al carbó i les seves obres li van valer l’elogi d’alguns crítics, sobretot de Joan Sacs (Feliu Elias), així com també va merèixer algunes distincions, com les que va obtenir el 1931 en un concurs coordinat pel Centre Excursionista de Catalunya, en el marc d’un projecte d’estudi de la masia catalana. El dibuixant es va centrar en vistes urbanes –amb una especial predilecció per Girona–, marines, jardins, masies i paisatges en general. Partint de formes acadèmiques, el seu estil va evolucionar, cap a traços molt lliures i espontanis. També va començar a practicar un dibuix detallista i minuciós. Mateu es dedicava al dibuix, però també escrivia. Van aparèixer articles seus a la premsa de Girona, especialment a El Autonomista, el periòdic republicà que dirigien els germans Darius i Carles Rahola, on publicà sobretot textos dedicats a artistes catalans contemporanis, com els caricaturistes Lluís Bagaria i Feliu Elies (Apa) o els pintors gironins Manuel Pigem i Ros i Josep Gelabert, entre d’altres. Amb Carles Rahola va mantenir una interessant correspondència i tenien el projecte d’il·lustrar un llibre del mateix Rahola, amb dibuixos de paisatges gironins. El projecte mai no es va arribar a materialitzar.
Calidoscopi femení
A les dues mostres presencials, aquest estiu se n’hi suma una de virtual, titulada Calidoscopi femení. Dones, objecte i atracció en l’obra d’Anglada-Camarasa, comissariada per Cristina Ribot. El pintor Hermen Anglada-Camarasa (Barcelona, 1871 – Port de Pollença, 1959) és considerat el pintor català amb més projecció internacional d’entre els pintors anteriors a les avantguardes. Va ser integrant de la segona generació modernista a Catalunya i representant destacat del postimpressionime. Va rebre classes dels mestres Modest Urgell i Tomàs Moragas i va traslladar-se a París per prosseguir la seva formació, on va quedar fascinat per la innovadora llum elèctrica i la dona parisenca, motiu pel qual va començar a retratar escenes de la vida nocturna del París mundà i elegant, centrant-se en el retrat de la prostitució de luxe.
Anglada és conegut com a paisatgista, però sobretot per les seves representacions de dones que va realitzar principalment durant els anys que va residir a París: des de cortesanes parisenques, passant per gitanes, folklòriques espanyoles (valencianes, andaluses i madrilenyes), fins a retrats de madames i aristòcrates. L’exposició es divideix en cinc àmbits: àmbit 1, Les primeres dones; àmbit 2, La cortesana parisenca; àmbit 3, La gitana; àmbit 4, La folklòrica espanyola i àmbit 5, Retrats.
