La tardor, a Girona i Salt, arriba sempre amb un dels esdeveniments culturals més importants del sud d’Europa: el festival Temporada Alta. Seguint també una tradició no escrita, com en els darrers anys, en aquest blog decidim fer-vos unes recomanacions. Mirem que siguin variades, adreçades a un públic divers, així tothom hi trobarà com a mínim un espectacle del seu gust. 10 propostes per gaudir d’una de les mostres d’arts escèniques més fascinant que l’any vinent té previst celebrar la seva trentena edició. Les entrades ja són a la venda en un any en que els aforaments s’han reduït al 50% per complir els protocols de seguretat degut a la COVID-19. D’algun espectacle concret ja s’han exhaurit, però s’han obert noves funcions. Afanyeu-vos, no us en quedeu sense!
La gioia (La joia)
Pels més teatreros, es podrà veure La gioia (La joia), del prestigiós creador italià Pippo Delbono. La gioa és un viatge boig per les emocions més extremes, orquestrat per un dels directors italians amb un univers teatral més personal. Delbono, seguint l’estètica i la màgia del circ, ha creat un espectacle dedicat a la joia, un sentiment encara més profund que l’alegria. El creador italià s’inspira en la història de la seva pròpia companyia en aquest muntatge i ret homenatge a un dels seus intèrprets més carismàtics: Bobò, sordmut, analfabet i protagonista de les seves produccions durant més de 20 anys, fins al seu decés recent. Un viatge calidoscòpic pels sentiments més extrems: l’angoixa, el dolor, la felicitat, l’entusiasme.
Serà el nostre secret
Marta Montiel i Elies Barberà, després de l’excel·lent espectacle de teatre verbatim -teatre de testimoni paraula per paraula- No m ‘oblideu mai, van decidir, amb la complicitat de la Sala La Planeta, continuar conreant el gènere -conjuntament amb Daniela Feixas- i ara presenten Serà el nostre secret. Si en l’anterior espectacle el tema era el suïcidi juvenil i les seves causes, a Serà el nostre secret, l’objecte de la peça són els abusos sexuals infantils. L’atenció es centra en els colpidors testimonis de les persones que han patit algun tipus de violència sexual. Una de cada cinc persones a Catalunya ha patit algun tipus de violència sexual durant la seva infantesa. Malgrat que els abusos a menors tenen conseqüències físiques, emocionals i psicològiques per a tota la vida, impera el silenci davant d’aquests fets. Només quan es pot explicar allò que s’ha viscut es pot començar a comprendre. La paraula dita ens fa prendre’n consciència, evidencia l’abús de l’agressor i la covardia dels encobridors, i sacseja els valors de la nostra societat.
Acorar
No és cap secret. S’ha reposat nombroses vegades. Acorar és un dels millor texts del teatre català contemporani. Toni Gomila fa en aquesta peça escrita i interpretada per ell mateix un homenatge crepuscular al món i a la parla de la pagesia mallorquina. Acorar és un dels èxits més indiscutibles i celebrats que ha passat pel festival. Partint de la metàfora de la matança del porc i de la sobrassada blanca, Gomila ofereix una trista però alhora irònica radiografia d’un món que s’acaba, el de la pagesia mallorquina. Una reflexió brillant sobre el pas del temps, sobre la utilitat de la llengua, que confirma que allò particular és universal, que la història d’una Mallorca que ja no existeix també pot ser i és la nostra història.
Una galaxia de luciérnagas
Una galaxia de luciérnagas, d’Aina Tur, neix d’una experiència personal silenciada, un fet violent que va patir quan tenia 21 anys. És la història també de les seves conseqüències, perquè el record roman intacte, tot esperant el moment d’escapar. Fa 22 anys, l’autora participava amb altres ciutadans espanyols en un projecte de cooperació internacional a Llatinoamèrica i va patir un assalt a mà armada. La situació va ser dura però, dies més tard, va poder constatar que la procedència europea de quatre de les víctimes havia posat en marxa uns mecanismes que mai no s’haurien activat per cap habitant del país on es trobaven. Aquella experiència traumàtica ara s’ha transformat en un monòleg teatral interpretat per Anna Alarcón, que no tan sols sublima l’experiència, sinó que també posa el focus en el fet d’haver nascut amb certs privilegis. Es tracta d’un monòleg que l’autora dedica a tothom que viu a zones del món on no arriba la justícia i on una mort val tan poc com una vida.
Antigone in Molenbeek + Tiresias
Guy Cassiers, un prestigiós director belga que ja és un clàssic a Girona i Salt, converteix dos mites clàssics en personalitats contemporànies que lluiten contra els prejudicis sexuals, socials i polítics. A Antigone in Molenbeek + Tiresias, Cassiers proposa un programa doble de monòlegs que reescriuen dos mites clàssics amb un llenguatge contemporani i contextualitzats en un entorn urbà. La història d’una Antígona musulmana del barri de Molenbeek (Brussel·les) que vol enterrar el seu germà, un terrorista suïcida de l’ISIS, i la història de Tirèsies, un personatge amb una identitat canviant: d’home a dona, de dona a profeta cec. Des de les seves posicions aïllades, ambdós s’exposen als prejudicis sexuals, socials i polítics de la societat. Un muntatge amb un important pes visual i musical.
Fairfly
La Calòrica és una de les companyies catalanes que ofereix un món creatiu més interessant. Abans de la sensacional Els ocells, la companyia que lideren el dramaturg Joan Yago i el director Israel Solà, van posar en escena aquesta comèdia multipremiada i plena d’ironia sobre la febre de les start-ups i la cultura de l’emprenedoria, desmitificant aquest tipus de processos que l’únic que fan és amagar la precarització de les condicio0ns laborals de la majoria. Fairfly, estrenada el 2017, és un dels seus èxits més grans de La Calòrica que critica el discurs neoliberalista i l’obsessió de triomfar i guanyar molts diners. S’hi explica la història de quatre treballadors d’una empresa d’alimentació que estan a punt de quedar-se a l’atur. Enmig dels debats sindicals, un d’ells té una idea brillant. Un canvi de vida de 180 graus. En l’horitzó emergeix la possibilitat de convertir-se en emprenedors d’èxit, en amos del seu propi destí professional. Les interpretacions són sensacionals.
Molly Bloom
Poques actrius aconsegueixen fascinar al públic com la flamenca Viviane De Muynck, una habitual del festival, que torna de la mà d’un altre vell conegut, Jan Lauwers. A Molly Bloom, De Muynck interpreta el famós monòleg final de l’Ulisses de Joyce, però el reinterpreta a la seva manera.
Lauwers i Viviane De Muynck es van començar a interessar el 1999 pel famós monòleg que tanca l’obra de James Joyce. No van aconseguir el vist i plau dels hereus i van esperar que els drets quedessin lliures per reprendre el projecte. Tota gran actriu, i De Muynck ho és, definitivament, té aquest text com una fita en la seva carrera. Un bombó literari i interpretatiu que pren una volada especial amb la seva interpretació.
Sonoma
La dansa no hi podia faltar en aquesta tria. Sonoma és un espectacle de la prestigiosa companyia La Veronal, que expandeix l’univers surrealista de Buñuel amb una coreografia d’efectes hipnòtics. Sonoma és una paraula inventada, no existeix, però conté les partícules del grec soma (“cos”) o del llatí sonum (“so”): cos del so o so del cos. Marcos Morau, director de la companyia, explica que Sonoma podria ser el so del cos que cau. O el crit de sentir-se viu, com el batec eixordador dels timbals de Calanda, que participen en aquest espectacle. A partir de Buñuel, Morau va crear el 2016 una peça per al Ballet de Lorraine titulada Le Surrealisme au service de la Révolution. Sonoma és una ampliació d’aquella coreografia i representa un clar trencament amb la seva anterior peça, Pasionaria. Ara preval allò atàvic més que no pas allò robòtic.
Encara hi ha algú al bosc
Aquest espectacle neix d’un profund compromís ètic i moral amb el món que ens envolta, el de la seva principal promotora, la periodista Teresa Turiera-Puigbó. Encara hi ha algú al bosc, que ha escrit Anna Maria Ricart i dirigeix Joan Arqué, dona veu a les dones que van patir violacions durant la guerra dels Balcans, on la violació era una arma de guerra, i els fills i filles que van néixer dels embarassos forçats. Encara hi ha algú al bosc és una part del projecte, del qual també en formen part un documental que es projectarà al Cinema Truffaut de manera simultània i d’una instal·lació fotogràfica a càrrec de l’equip de Cultura i Conflicte. Un gran treball de recerca i de creació escènica a partir de diversos viatges a Bòsnia i Hercegovina per donar veu a les víctimes d’un conflicte que succeïa al cor d’Europa, mentre en una Barcelona de festa es celebraven els Jocs Olímpics.
Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)
El director, escriptor, actor i dramaturg uruguaià Gabriel Calderón, que ha fet aparicions memorables al festival gironí, ha adaptat i dirigeix enguany Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard), que interpreta un sol actor, en aquest cas, un dels més reconeguts del país: Joan Carreras. La peça és una adaptació lliure del Ricard III de Shakespeare, una de les seves obres més atractives. Carreras s’enfronta al repte d’interpretar el monarca despietat de la tragèdia de Shakespeare, un sàdic que ha fet des de sempre papers secundaris i pensa que es mereix l’oportunitat d’ocupar el tron. Durant la construcció del personatge, les afinitats entre l’actor i el monarca anglès comencen a aflorar. Tots dos són ambiciosos i intel·ligents. A mesura que les seves històries de vida s’entrellacen, la relació entre l’actor, el personatge i l’espectador esdevé cada vegada més estreta.
