Us triem 10 propostes culturals de la programació hivern-primavera d’Olot

Durant aquestes festes de Nadal les regidories i els instituts de Cultura dels municipis de les comarques gironines han anat presentant les seves programacions per tal que la ciutadania es pugui anar organitzant. Olot, sota la marca Olot Cultura, ha programat de gener a juny fins a 157 de propostes sota els epígrafs Lletres, Música, Teatre, Exposicions, Dansa, Circ, Xerrades, Cinema, Tradicions i Altres. En aquest post us fem una tria de 15 propostes, però les podeu consultar totes en aquest enllaç. Cal que tingueu en compte que, a més de tota aquesta abundosa i variada oferta, el mes d’abril es celebrarà el festival de la dansa, Sismògraf .

No es país para negras (teatre)

Com és la vida d’algú que té la pell negra i ha viscut envoltat de blancs? Què se sent quan no et reconeixen com una persona “d’aquí” a causa del color de la teva pell, i quan viatges a l’Àfrica t’adones que tampoc no pertanys a aquell territori? La infantesa i l’adolescència de la protagonista seran moments destacats en una representació que analitza, amb humor i ironia, temes que van des del racisme fins a la sexualitat de les dones negres, passant per la identitat. No es país para negras és una obra cocreada per Sílvia Albert Sopale, amb la també directora i artista colombiana Carolina Torres Topaga, i l’autora barcelonina Laura Freijo. El muntatge ens convida a reflexionar sobre la tensió identitària que suposa ser negra al nostre país. És un espectacle que ens fa adonar com és que el racisme està present en multitud de petits detalls, que impregna la societat i és palpable en les situacions més quotidianes.

Camí a l’escola (teatre familiar)

Tres germanes s’enfronten diàriament a obstacles i a perills per arribar a l’escola. Són conscients que només l’educació els obrirà les portes a un demà millor. Un espectacle suggeridor, visual i sense text que s’inspira en la història real de nens i nenes d’arreu del planeta. Infants autònoms i capaços, amb ganes d’aprendre i de canviar el seu món. L’espectacle Camí a l’escola ha estat premiat com a Millor espectacle familiar als Premis de la Crítica, com a Millor posada en escena a FETEN i nominat com a Millor espectacle familiar als premis Butaca.

Sis dies corrents (cinema)

La pel·lícula dirigida per Neús Ballús està formada per sis capítols que narren les situacions que sorgeixen quan en Valero, en Moha i en Pep, treballadors d’una petita empresa de fontaneria de la perifèria de Barcelona, s’enfronten a una reparació. Cada capítol correspon a un dia de la seva setmana laboral i es construeix al voltant de la relació que s’estableix entre els protagonistes i els clients que n’han sol·licitat els serveis. Durant aquella setmana Moha, el més jove, haurà de demostrar que està preparat per substituir el Pep, que es jubila. Però Valero considera que Moha ‘no dóna el perfil’, i dubta que els clients acceptin un treballador marroquí a casa seva. La quotidianitat i l’humor conviuen amb l’estil reflexiu tan característic dels films de Ballús.

Les Violines (Garrotxinàrius 2022)

El Festival Garrotxinàrius ofereix un repàs a la trajectòria de Les Violines, una formació musical de dones que compleix vint-i-cinc anys. Un concert amb violins, viola, acordió diatònic, contrabaix, percussió i gralla. Enguany fa vint-i-cinc anys que Simone Lambregts va crear aquest grup de referència a la història del folk català, a partir de la idea de reviure l’essència de les festes majors dels pobles pirinencs, on un sol violí feia ballar tot un poble. Les Violines oferiran un concert en què s’escoltaran només composicions pròpies: vint-i-cinc temes de la violinista líder del grup. Temes coneguts, com A tota corda, Vals de sant Martí o Xotis a Pequín, es presentaran juntament amb composicions que no ho són tant, i fins i tot alguns encara no han estat ni editades.

Els colors de Duke Ellington (Música i teatre)

Cascai Teatre i la Girona Jazz Project ofereix un concert teatralitzat amb nou músics i dos actors que proposen un viatge musical a través de la història del jazz, a càrrec d’un dels grans compositors, directors i intèrprets d’aquests gènere: Duke Ellington. Marcel Tomàs hi actua com a mestre de cerimònies i hi aporta el seu univers humorístic amb coreografies, esquetxos, còmics i cançons. Ellington va ser una figura única i irrepetible, innovador, avançat al seu temps i pioner sobretot per mesclar músiques de diferents estils i orígens, com ara la caribenya i la llatina amb el jazz de l’època, creant noves sonoritats que han evolucionat i que han estat una gran influència en la música contemporània.

Lídia Pujol (música)

Lídia Pujol presenta el fruit d’un treball sobre les lletres de la cantautora madrilenya Cecilia en aquest concert titulat Conversando con Cecilia. Pujol ha despullat les cançons dels arranjaments de l’època per fer que les lletres emergeixin a la superfície i per redescobrir, així, la profunditat amb la qual Cecilia cantava les seves inquietuds. També ha recuperat les versions originals, tal com van ser compostes per l’artista, les quals els censors franquistes es van encarregar de mutilar. Les cançons de Cecilia conviden a silenciar els intermediaris —mediàtics, culturals, polítics, familiars o religiosos— per preguntar-nos qui som, què pensem i quin és el nostre desig més profund. Lídia Pujol ho manifesta així: “No hi haurà acte més revolucionari que poder veure la vida amb els nostres ulls.”

Travy (teatre)

Una família que ha tingut el teatre com a forma de ser i de viure. Un joc entre la vida i el teatre, entre la mentida i la veritat. Travy és un espectacle singular que reflexiona sobre l’ofici del comediant en aquests temps de purga i pandèmia. Dos pallassos vells amb poca gràcia. Dos fills perduts en si mateixos. La transgressió de l’art i de l’èxit. Una família de joglars que s’entenen més posant-se màscares que mirant-se als ulls embrancats a crear un espectacle on s’exposen dues generacions i dos moments vitals: els que ja veuen el final del camí sense por i els que n’observen el principi amb pànic. Oriol Pla debuta en la direcció teatral, amb un espectacle de clowns on actua amb la seva germana i amb els seus pares. Amb Quimet Pla, un dels fundadors de Comediants, i Núria Solina, cocreadora del Circ Cric, Travy és una oda al teatre a càrrec d’una estirp que porta les arts escèniques gravades al seu ADN.

Veus que no veus (clown)

La companyia Pepa Plana sempre ha reivindicat la figura de la pallassa i ara presenta els números circenses més clàssics. Es tracta de riure? Sí, però no només d’això, sinó de parlar, de jugar i, potser, de mossegar. Veus que no veus presenta la versió femenina de les anomenades entrades clàssiques, els números que inicien un espectacle o que enllacen escenes. Per una banda, i com a pallassa Augusta, Pepa Plana. Per l’altra, en el rol de pallassa Blanca, Noël Olivé. Com canvien i quin significat prenen quan hi ha dues pallasses en comptes de dos pallassos? Tal com diu el periodista Jordi Bordes, “reivindiquen les dones a l’escena. I a les direccions dels teatres. I ho fan amb les entrades clàssiques, evitant trepitjar (divertidament) les versions de Tortell Poltrona i emparant-se amb la màxima de Monti: nosaltres volem «trabajar de trabajar»”. No és un espectacle infantil, però hi pot anar tota la família a partir de 10 anys.

Europa bull (teatre)

Europa bull exposa, de manera poètica i elegant i també amb humor, les pors i les queixes dels europeus desemparats. És peculiar, i també revelador, que el mite d’un segrest i d’una violació sigui el que dona nom a Europa. Avui, els de la riba contrària fan el mateix trajecte creuant el Mediterrani, raptats per la idea d’Europa i, pel camí, són violats i extorsionats. Molts moren al mar i, per als que hi arriben, la negació d’asil i els “camps de refugiats” els donen la benvinguda. En moments com aquest, i després de tants -ismes, com podem creure en la Unió Europea sense recórrer als EU-femismes? Potser allà, agafats de la mà, units sota el nom d’Europa, podríem explicar-nos el mite que ens va batejar: el que narra la història d’un Déu totpoderós que, encès d’amor per una noia fenícia, va viatjar a les costes de l’actual Líban (o Síria), i sota l’aparença d’un toro immens la va raptar mentre creuaven la Mediterrània. Llavors, en arribar a Creta (o a Lampedusa), la va violar. I des de llavors Europa bull. Sembla una olla de pressió que xiula i que fa senyals de fum. Europa ressona, està a punt de petar. Aquest espectacle va guanyar el Premi Quim Masó 2018.

La motxilla de l’Ada (teatre familiar)

L’Ada és una nena que quan va néixer es deia Adam. Des de ben petit sentia que la motxilla invisible que duia li pesava massa. Així que un dia va decidir desprendre’s de la motxilla i amb ella va perdre l’”m” del seu nom… i es  va convertir en l’Ada. La motxilla de l’Ada és la història d’una nena trans que lluita per desprendre’s d’un nom que no es correspon amb la seva identitat, un espectacle que ens interpel·la, ens parla de la identitat de gènere, perquè allò de nen-nena, home-dona, blau-rosa, fort-feble… potser ha de canviar definitivament. Aquest és l’últim espectacle de la trilogia que la companyia Teatre al Detall, un dels grups de referència del teatre familiar, dedica a les nenes valentes després de L’Endrapasomnis i La nena dels pardals. Aquest espectacle, com els dos anteriors, compta amb la música en directe a càrrec de La Tresca i la Verdesca.

Clara Peya (música)

Costa encaixar en una societat que veu la diferència com una amenaça i que se centra a perpetuar els privilegis i les zones de confort de cadascuna. Clara Peya ens proposa posar la mirada en aquests “no-llocs”, ens aquests espais buits i buidats. L’univers de l’artista s’inspira aquest cop en els espais de pas, en els marges, en allò que no han volgut que mirem. Les perifèries reals i emocionals que genera un sistema hostil que no ens abraça a tots. Els perímetres que emmarquen i que classifiquen el que és normatiu i la necessitat de dinamitar-ho tot per habitar un nou espai sense límits. Un viatge a les fronteres també del so, a través d’un estil pop amb electrònica minimalista i amb una clara aposta pel so de piano de paret amb sordina com una opció estètica que respon a una opció política: donar espai a allò arraconat, a allò menystingut.