“Viatges. Una història del Poble Jueu”, un recorregut per la memòria de 38 segles

Viatges. Una història del Poble Jueu és el títol de l’exposició que es pot visitar fins el proper mes de març del 2022 a la planta baixa, on hi ha les sales d’exposicions temporals, del Museu d’Història dels Jueus de Girona. La mostra gira a l’entorn d’un recorregut de trenta-vuit segles, a través de camins diversos que voregen pràcticament tots els racons del món i que abasten des del 1730 abans de la nostra era (ANE) fins l’actualitat.

Isaac Joseph Berruyer. «Mapa dels viatges dels israelites pel desert des que van sortir d’Egipte fins que van travessar el riu Jordà», dins Histoire du Peuple de Dieu, volum 2, París, 1728. Biblioteca Nacional d’Israel. El mapa reflecteix el viatge jueu arquetípic descrit a la història de l’Èxode. En essència, és el viatge fundacional de la identitat jueva i alhora en garanteix la supervivència, ja que reviure’l cada any per Pasqua és un dels principals vincles rituals que mantenen units els jueus a través del temps i dels viatges que els allunyen els uns dels altres.

L’objecte de l’exposició és la història de tot un poble, explicada a través de mil rutes que són físiques i socials, polítiques i conceptuals; el relat dels camins que ha anat construint el poble jueu al llarg dels temps, superant adversitats i reescrivint-se a base d’experiències compartides i d’una memòria comuna, fonamental, definidora i identitària. La mostra està encapçalada per uns versos del poeta Iehuda Amikhai, que en condensa l’esperit: “Els camins són nous, les sabates, comprades ahir mateix, però la marxa és antiga i heretada”.

El fet de viatjar constantment d’un lloc a un altre -no cal que sigui físicament-, situa les persones en un procés de transició permanent. És en aquest sentit que l’odissea del poble jueu va començar, segons la Bíblia, sota la premisa de l’existència d’un Esperit Infinit, que va parlar amb Abraham el 1730 (ANE) i el va instar a emprendre el camí cap a un país que aquest li assenyalaria. La terra promesa era Canaan, que va esdevenir la terra d’Israel. En el transcurs del viatge cap a la terra promesa, Jacob, el net d’Abraham va encapçalar el poble fins a Egipte, on van ser esclavitzats i al segle XIII ANE Moisès, que va rebre la Torà amb els deu manaments, els rituals i els estatuts, va liderar l’èxode cap a la terra promesa.

Else Lasker-Schuler, Die verscheuchte Dichterin, 1942. Biblioteca Nacional d’Israel. La «poetessa foragitada» és un dibuix fet després de patir un atac antisemita.

L’arribada a la Terra d’Israel va plantejar un seguit de reptes, com ara la necessitat d’associar-se políticament i cultural d’un poble de caràcter tribal, així com sostenir la idea d’un Déu únic en un entorn politeista. Nous exilis, nous retorns, noves dispersions i, dos mil anys després, arriba l’oportunitat d’un nou retorn. Fins arribar a aquest punt, el poble jueu va convertir l’exili en una diàspora florent, reforçant els manaments, recordant allò perdut però enfortint els seus anhels i composant oracions poètiques, a més d’establir noves pràctiques. L’odissea jueva va obrir camins a tot un poble. D’això parla el primer àmbit de la mostra.

L’exposició està divivida en sis àmbits: Viatges del poble jueu, Exili i diàspora, Viatges inspiradors, Fugir per salvar-se, Tradició i viatges i El viatge continua. El segon àmbit es centra en les conseqüències de les accions bèl·liques de diversos conqueridors al llarg del temps, que van forçar a la dispersió i l’exili al poble jueu i d’altres que en van permetre el retorn. Nabucodonosor els va fer fugir cap a Babilònia (586 ANE); Cir de Pèrsia en va permetre el retorn, malgrat que un gran nombre va romandre a Babilònia. Era la diàspora, on moltes comunitats van florir quan les civilitzacions persa, grega hel·lenística, babilònica o romana es van escampar per l’Orient Mitjà. L’exili forçós va acabar el 1948, amb la constitució de l’Estat d’Israel.

Arba Turim, de Jacob ben Asher. Biblioteca Nacional d’Israel. Primera publicació jueva a Istanbul (l’antiga Constantinoble), que després va acollir una pròspera comunitat jueva amb nombroses impremtes de renom. L’edició és obra d’un impressor jueu que va arribar a Istanbul des de la península Ibèrica després de 1492.

El tercer àmbit, que parla de viatges inspiradors, posa l’atenció en les grans festes de pelegrinatge del judaisme i el lloc sagrat, el Temple de Jerusalem. Durant l’edat mitjana, els pelegrins visitaven el mont del Temple, el Mur de les Lamentacions, la Tomba dels Patriarques i la Tomba de Raquel. Al final de la seva vida, el rabí de Girona, Mossé ben Nahman (1267), va emprendre camí cap a Israel, des d’on va escriure, igual que d’altres pelegrins destacats, com Judà ha-Levi (1140), Maimònides (1165) o Benjamí ben Jonà (1171), de Tudela, que també van deixar escrits els seus relats. Hi ha també el costum de pelegrinar a llocs de sepultura d’homes i dones sants, en indrets consagrats per la tradició. Viatges abans i després de l’Holocaust, o viatges inciàtics, sobretot per a la gent jove, que els du a la descoberta d’Israel, també són objecte d’aquest àmbit.

Fugir per salvar-se és el títol, prou explícit, del quart àmbit. A cada generació i gairebé a cada país hi ha hagut persones o comunitats que han hagut de desarrelar-se per poder sobreviure. La primera croada (1096) o la Inquisió espanyola i la portuguesa (492-1530), que va dur els jueus a Nova Amsterdam (Nova York), Jamaica, Barbados o les Índies Orientals. Més tard, entre 1880 i 1914, la cerca de refugi constant els va dur a Saskatchewan (1902), Argentina (1890), Kènia (1903), Autràlia (1927) i l’extrem oriental de Rússia, Birobidjan (1928). La Segona Guerra Mundial, l’Holocaust i el trasllat clandestí fins a Palestina també hi tenen espai, així com també operacions d’immigració massiva des del Iemen, Iraq o Etiòpia.

Hagadà il·lustrada de Pasqua. Nord d’Itàlia, vers 1450. Biblioteca Nacional d’Israel, Ms. Heb.

El judaisme, doncs, es podria definir com una forma de vida en moviment. El viatge, però, ha de ser compatible amb tenir a l’abast aliments caixer i un lloc segur on celebrar el xabbat. Els tefil·lín, els llibres d’oracions, els salms i la Bíblia hebrea també són companys de viatge i, en temps passats, el viatger esperava i obtenia l’hospitalitat de coreligionaris jueus d’arreu del món. És en aquest aspecte que es centra el cinquè àmbit. El darrer es centra en la continuïtat del viatge i en l’actualitat. Dels 14 milions de jueus que hi ha aproximadament al món, la majoria es concentra a Israel (6,8 milions) i als Estats Units (5,7 milions). A Europa hi ha aproximadament 1,4 milions de persones jueves, amb grans centres com París, Roma, Londres, Berlin i Budapest i d’altres més petits com Estocolm, Praga, Varsòvia, Sofia i Zuric.

Invitació a celebrar la Pasqua jueva al centre comunitari Yesod de Sant Petersburg (Rússia). Biblioteca Nacional d’Israel, col·lecció d’efímers jueus europeus.

L’exposició sorgeix d’una idea original de l’Associació Europea per a la Preservació i Promoció de la Cultura Jueva (AEPJ) i la Biblioteca Nacional d’Israel. La seva primera versió va ser en format digital fa gairebé un any i mig en el marc de les Jornades Europees de la Cultura Jueva que se celebren cada any, durant el mes de setembre, arreu d’Europa. L’exposició es va materialitzar al Museu d’Història dels Jueus amb un format i uns continguts que han estat adaptats pel Patronat Call de Girona. L’adequació i implementació museogràfica de la mostra ha anat a càrrec de la dissenyadora Roser Bover, que ha posat una nota de llum i de color en un relat històric i geogràfic que forma part de l’imaginari col·lectiu del Poble Jueu des dels inicis.

Imatge destacada: Pierre Jacques Benoit, Jodensavanne, ca. 1830. La Jodensavanne (sabana jueva) era una comunitat agrícola al Surinam (Amèrica del Sud), establerta per descendents de les famílies jueves que fugien de la persecució inquisitorial de la península Ibèrica.