Voleu ajuda per fer la tria d’espectacles de Temporada Alta d’enguany?

Una de les dificultats cada any, quan s’anuncia la programació sencera del festival Temporada Alta de Girona i Salt és fer la tria dels espectacles que veurem. És impossible veure-ho tot i habitualment també tenim un pressupost limitat -uns més, d’altres menys- per adquirir entrades. Nosaltres, en aquest post, us farem recomanacions de 5 en 5, per comprar paquets d’entrades, en funció dels vostres interessos. Les nostres recomanacions són orientatives, òbviament, i admeten barreges, però creiem que us seran útils a l’hora d’acudir a la taquilla i també de composar abonaments de diversos espectacles. En les nostres recomanacions no hi són tots els espectacles programats, només és una tria tan bona com qualsevol altra. És la nostra tria, és la nostra proposta.

Una imatge promocional de Bonobo. Foto: Josep Julien.

MELONS PER OBRIR. Considerarem com a tals els espectacles d’estrena, que no saps mai com sortiran. Són apostes de risc pels més agosarats, tot i que l’autoria, el text, la direcció o el repartiment ja poden donar alguna idea de per on pot anar la cosa i que es poden tractar de fruits dolços. En aquesta categoria hi incloem L’adversari, una adaptació escènica d’una novel·la d’Emmanuel Carrère. S’ha de ser un dramaturg hàbil per fer una bona adaptació i en aquest cas en són tres: Cristina Genebat, Marc Artigau i Julio Manrique, que també dirigeix a dos enormes actors: Pere Arquillué i Carles Martínez. També és una estrena Confessions de Sant Agustí, una lectura dramatitzada que té molts elements especials: el text, adaptat per Raül Garrigassait i interpretat per Joan Carreras, atenció, a la Catedral de Girona. Tots els elements de 10. Un altre meló per obrir és Moriu-vos, la nova proposta del Col·lectiu Cultura i Conflicte, responsable d’una altra peça de teatre documental tan brillant com Encara hi ha algú al bosc. En aquesta ocasió, Joan Arqué, Teresa Turiera-Puigbó i Anna Maria Ricart posen el focus en l’edatisme, és a dir, la vellesa, la memòria i el passat. Barreja de llenguatges com la dansa -Sol Picó signa la coreografia- i intèrprets de l’alçada d’Imma Colomer, Oriol Genís o Piero Steiner. Dos melons més: Bonobo, que ha escrit i dirigit Josep Julien i que va guanyar el Premi Quim Masó 2021, i La gran farsa, que és el debut en l’escriptura teatral del crític Santi Fondevila, amb direcció de Ramon Simó. Un paquet de melons pels espectadors més valents.

APOSTES SEGURES. Hi ha espectacles que ja saps que l’encertaràs i fins i tot t’atreviràs a regalar entrades perquè saps que quedaràs bé. Si et trobes dins l’espectre del públic majoritari i el que t’agrada són aquella mena d’espectacles més comercials, habitualment comèdies però no sempre, aquest és el teu paquet. El monòleg Hamlet.01, interpretat per Enric Cambray i dirigit per Sergi Belbel, té tots els ets i uts per atraure un munt de gent. Com L’oreneta, del Premio Nacional Guillem Clua, amb Emma Vilarasau i Dafnis Balduz o Una teràpia integral, un gran èxit del tàndem format per Cristina Clemente i Marc Angelet, amb un repartiment molt complet i riures assegurats. També es preveu que ompliran i seria estrany que no prorroguessin Terra Baixa (El llop), dirigit per Àngel Llàcer i producte resultant d’un popular programa de televisió i Per fi sol!, el crit d’alliberament d’un dels components del Tricicle, Carles Sans, que finalment, també parla.

Un moment d’Els ocells. Foto: Anna Fàbrega.

PROPOSTA PREMIUM. Són aquells espectacles superlatius. Sensacionals. Imprescindibles. Comencem per Acorar, de Toni Gomila, que s’ha vist gairebé cada any al festival d’ençà que es va estrenar l’any 2015. Un text excepcional que esdevé una reflexió indispensable sobre la llengua i la identitat i una interpretació meravellosa. Si no l’heu vist, no us el perdeu. Repetir paga la pena. També heu de veure M’hauríeu de pagar, del gironí Jordi Prat i Coll i interpretació d’Àurea Màrquez, Pep Munné i Francesc Cuéllar. Igualment no us perdeu Els ocells, de La Calòrica. A partir de l’obra d’Aristòfanes, amb dramatúrgia de Joan Yago i direcció d’Israel Solà, excel·leix amb aquesta farsa que trinxa amb ironia i sarcasme conceptes com democràcia i capitalisme. Poques vegades haureu rigut tant. Un concert imperdible és el que oferiran Maria Arnal i Marcel Bagés, Hiperutopia, un viatge còsmic per l’únivers del seu àlbum Clamor i que només han dut a escena en el passat Sònar. No us perdeu tampoc Pelat, de Joan Català, una peça de circ contemporani al carrer que és una petita joia, ni Mare de sucre, una obra escrita i dirigida per la banyolina Clàudia Cedó que es va estrenar l’any passat al TNC, que ha fet gira pel país i que arriba a Girona havent obtingut un èxit aclaparador allà on s’ha representat. Opening night és un dels millors espectacles de la trajectòria de La Veronal, que l’any passat va presentar Sonoma al Municipal, mentre que Cosas que se olvidan fácilmente és una joia, una peça que vessa sensibilitat de per tot arreu com és habitual en els treballs de Xavi Bobés, només per a 5 espectadors per sessió. Afanyeu-vos amb les entrades!

Una imatge de Petróleo, de Piel de Lava.

ELS INTERNACIONALS. Aquest és el paquet dels força teatreros, disposats a llegir subtítols d’una peça en polonès durant 3 hores si convé. És el cas de Ritter, Dene, Voss, que abans també tenia incorporat al títol Un dinar a cals Wittgenstein, de Thomas Bernhard. Es tracta d’un espectacle dirigit per Krystian Lupa, un dels clàssics del festival. Declan Donnellan ja feia un temps que no venia a Temporada Alta. Ell i Nick Ormerod, de la companyia Cheek by Jowl, tornen a Girona però en aquest cas amb intèrprets de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i un text ben espanyol: La vida es sueño, de Calderón de la Barca. Torna també, després d’uns quants anys, l’argentí Mariano Pensotti amb Los años, barreja de teatre i projecció, com una altra de les habituals del festival, la brasilera Christiane Jatahy, que presentarà Depois do silêncio, sobre el racisme i el capitalisme. Atenció a la peça Petróleo, de la companyia argentina Piel de Lava. Té els números per ser la sorpresa agradable del festival. A la Patagònia, en una plataforma petrolífera, hi conviuen quatre homes interpretats per dones.

Imatge promocional de Caridad, d’Angélica Liddell.

PELS “RARETS”. Anomenats rarets amb tot l’afecte del món, aquesta proposta és per a qui li agrada prescindir de les convencions, qui està disposat a experimentar i que experimentin. Els vostres espectacles, la gran majoria absolutament indefinibles, són Amore, de Pippo Delbono o Il Terzo Reich, de Romeo Castellucci. També està en aquesta categoria Caridad, d’Angélica Liddell o Una imagen interior, d’El Conde de Torrefiel, que han obtingut grans èxits internacionals. Els qui ja els hi coneixeu el llenguatge artístic, és possible que us ho passeu bé o molt bé. Si no els coneixeu, us proposem donar-los-hi una oportunitat. Sapigueu, però, que el que veureu és extraordinari, per no ordinari. Podríem dir el mateix de Harakiri, de Les Impuxibles, o d’Aquellas que no deben morir, de Las Huecas, que són una companyia puixant i molt interessant.

Pep Ramis i Maria Muñoz són Mal Pelo.

PELS DANSAIRES. Acabem el post amb les propostes per dansaires. El nivell és alt molt alt. Titanas és una proposta a tres abrusadora que ofereixen Sol Picó, Charlotta Öfverholm i Natsuki. Una altra que és energia pura és Rocío Molina, que torna al festival amb Vuelta a uno. Los perros aterrarà provinent de Fira Tàrrega. És una peça dels navarresos Led Silhouette amb idea i direcció de Marcos Morau (La Veronal). Atenció també a la nova proposta de Mal Pelo, titulada The bluebird call, en que Pep Ramis i Maria Muñoz es continuen interrogant sobre la identitat, el grup, l’individu i el cos.

Podríem allargar-nos més, però llavors no seria una tria. Ens hem deixat al tinter propostes molt interessants de música, circ o familiars, i ens dol, però en tota tria s’han de sacrificar coses. Esperem que us serveixi d’orientació. Que tingueu una esplèndida Temporada Alta!